Divendres vaig anar a sopar a casa d’una amiga de la Maria. Celebrava el seu aniversari i va convidar a la Maria i a la C.
Totes tres són amigues des de fa molts anys. L’amfitriona és Assistent Social. La C. té un càrrec públic i està dins de l’anomenat aparell socialista. És a dir, que va sovint al carrer Nicaragua.
I les tres, conviuen amb tres maromos. L’amfritiona amb un perit d’assegurances, la Maria amb un servidor i la C. amb un paio que és regidor d’un ajuntament del “cinturó roig”.
Bé, això en principi no tindria cap mena d’importància i ni tal sols seria tema per un post, però és que per desgràcia vaig haver de compartir taula amb un poll revifat.
El paio en qüestió, és el regidor. Durant el sopar, va anar tirant de veta amb el vi. Ningú li fotia cas. Les tres amigues parlaven dels records de joventut i es posaven al dia de les últimes tafaneries. Paral·lelament jo anava parlant amb el marit de l’amfitriona, que em va explicar interioritats i anècdotes de les companyies d’assegurances.
Així, com qui no vol la cosa, vam arribar als cafès i a les copes.
Mentre el perit treia una ampolla de whisqui, em va demanar la meva opinió sobre el tripartit, perdó, sobre el govern d’entesa. Jo li vaig dir el meu parer i de sobte, el regidor, que pràcticament no havia obert la boca, va deixar anar:
- Je!, ja cal que us calceu, que en Montilla no és en Maragall
- Sí, ja ho sé – Li vaig dir, sense donar massa importància al comentari.
- S’he us ha acabat les conyetes!…
- Com dius?
- Que fins ara, us heu passat molt amb el “ji-ji”, “ja-ja”, enfoteu’s-en del tripartit, però a partir d’ara en Montilla us farà passar per l’adreçador
- Perdona, però és que no t’entenc
El marit de l’amfitriona, va intentar tallar la conversa dient:
- D’això, els dos prendreu whisqui, no?
- Jo, sí – Vaig respondre – Ara, a ell, no sé si li convé massa. Comença a desvariejar.
- Desvariejar?… Tu que et penses, que no estic al cas de tots els acudits que has fet enfotenta de nosaltres?
- De vosaltres i d’altres. Jo quan faig un acudit, tinc per costum de fotre’m amb qui penso que la vessa, sigui del color que sigui.
- Doncs jo et tinc calat!. En aquest moment, tothom havia callat i estava pendent de les paraules del regidor. Veient que la cosa s’estava posant una mica tèrbola, vaig mirar a la C. per comentar-li:
- Ara entenc perquè és tant baixet… La mala llet no el deixa créixer
Es va fer un moment de silenci, que vaig trencar dient:
- Surto un moment a la terrassa a fumar-me un puro. Vaig agafar el puro, el got de whisqui i vaig sortir a la terrassa. ( A l’amfitriona, no li agrada que la gent fumi en el menjador, malgrat que mai ho ha prohibit a ningú, però la gent que la coneix, com que ho sap surt a la terrassa a fumar) .
Al cap d’una estona, va sortir la C.
- Ei, no t’ho prenguis al peu de la lletra. A la que beu una mica més del compta, desvarieja. Demà, segur que ja no se’n recorda de res.
- Mira, C. les amenaces del teu maromo, me la porten fluixa i pendolant. Sé, que li falten llums i si està on està és per tu i perquè és un gos de partit. El fotut del cas, és que té una parcel·la de poder i que cobra un sou que li donen els contribuents. Això és el que em fot, que qualsevol inútil amb carnet d’un partit pugui arribar a tenir poder…
La C. no va dir res, va apagar la cigarreta i va tornar dins.
Quan tornàvem a casa, la Maria, em va comentar:
- No li fotis cas, que és un pobre home… Deixa’l que amenaci, que al final res de res
- Ui, Maria, m’han amenaçat tantes vegades que… Mira ara recordo a l’alcaldessa aquella que…
I li vaig explicar una anècdota que em va passar i que em reservo per el proper post.
[@more@]
