En les distàncies curtes es coneix a la gent…

He de confersar que no tenia moltes esperances posades amb la revetlla comunitaria. Els inquilins de deu pisos de procedències gustos i aficions diverses, que pràcticament ens diem hola i adéu, junts durant unes hores fent gresca i xerinola, em va semblar un experiment de bona voluntat per part del president de l’escala, però no vaig creure que tingués gaire futur (sóc pesimista en quan a les relacions humanes, que hi farem). Per sort em vaig equivocar.

Al principi va ser una mica tens. Tots feiem veure que erem gent mundana que teniem els nassos pelats de divertir-nos, però poc a poc la tensió es va anar esvaint (les bones arts del president van ajudar) i mica en mica tots ens vam anar relaxant. Després del sopar, es va partir la coca, va sonar la música i tothom va anar campant fent la seva. Després d’una bona estona de parlar, ara amb un, ara amb un altra, vaig seure a beure’m tranquilament un whisqui (no sé qui el va pujar però era un malta de 8 anys que no estava gens malament) i a fumar-me un puro (el puro el vaig pujar jo i era un "Montecristo" dels que em van portar de Cuba).

Portava poca estona assegut, distret amb les meves cabories i escoltant la música de fons quan vaig escoltar la seva veu que em deia:

– Puc seure al teu costat –

– És clar, com diuen en les pel·licules, aquest és un pais lliure –

Era C. la veina díscola que vaig enxampar amb un paio que no era el seu marit

– Gràcies –

– Gràcies? Gràcies per què? –

– Per no dir res al meu marit, l’altre dia, quan vas pujar a casa –

– Dona, fa molts anys que vivim a la mateixa escala i, malauradament, no ens coneixem gaire, però no tens perquè patir, encara que m’estigui malament dir-ho jo sóc un senyor –

Va somriure. Jo sempre havia pensat, per les vegades que l’he vist, que C. no era una dona que fes patxoca, però aquell somriure em va arribar dins.

-"Collons, ja has begut massa i t’estas posant xoxo" – Vaig pensar…

Poc a poc, mentre em parlava, la vaig anar mirant. Portava un vestit blanc que feia lluir la seva pell bruna. S’havia maquillat i pintat. Els seus ulls negres em miraven intensament.Mirant-la, mirant-la, no vaig estar gaire pel que em deia. Només vaig poder escoltar les seves últimes paraules.

-…li agrada jugar –

– Perdona? –

– Que vaig pensar que en el fons ets un trapella que li agrada jugar –

– Bé, sí, no és que m’agradi jugar amb la gent, però m’agrada jugar amb la vida. Si no tot seria massa avorrit. No creus? –

– Jo penso com tu. Per això faig el que faig, per no avorrir-me –

– Ei, que no m’has de donar cap explicació –

– Sí, sí t’haig de donar una explicació, penso que te la mereixes –

No sé perquè estava cada cop més cómode amb ella. De sobte es va aixecar

– Un moment, ara vinc –

Em vaig quedar embobat veient com els seus cabells rossos (segurament tenyits) es movien acariciant la seva esquena. Va anar fins la taula, va agafar l’ampolla de whisqui i el pot on hi havien els glaçons. Al cap d’un moment ja tornava a ser al meu costat, amb delicadesa va agafar-me el got de les mans i em va posar un altre rajolí de l’aigua dels Deus.Després ella també se’n va servir una mica.

– En Mateu és un bon amic… amb dret a roce – Em va dir

– Pel que sembla amb dret a roce i a cavalgada –

Va riure. La seva rialla va ser com un raig de sol il·luminat la nit farcida de petards.

– Sí, de cavalgada…encara que molt bon genet no és –

Llavors el que vaig riure vaig ser jo

– Doncs si que anem bé, et jugues el matrimoni per una mala cursa –

– Mira, Avi, el meu matrimoni fa temps que no rutlla, per això busco fora el que no trobo dins –

– Dona, el teu marit, no sembla pas una mala persona –

– I no ho és, el que passa és que li agrada massa beure i ja fa temps que malgrat vulgui no pot –

– No pot …-

– No se li aixeca –

-Collons! … Però si és relativament jove…-

– Sí, i jo també, per això em busco la vida –

– I per què no et separes?. Tot seria més fàcil, no?-

– No el puc deixar.Aquí on el veus, tant executiu bancari, en el fons és com un nen, si el deixés no sabria que fer –

Me’l vaig mirar, realment portava un pet com una gla. Estava ballant amb una paperina de plàstic del Corte Inglés al cap. Era una imatge esfaraidora ( sempre he pensat que si un decideix ser alcoholic, que ho sigui, allà ell amb el seu fetge, però penso que s’ha de ser alcoholic amb dignitat, sense fer espectacles i el secretari estava fotent un espectacle que despertava la vergonya al·liena). C. patia, em va mirar amb ulls tristos i em va dir:

– Com el puc deixar sol?-

Després d’uns moments de silenci, va afegir:

– Ho entens ara? –

– I tant, ara entenc moltes coses –

– Potser que me’l endugui a dormir, abans que faci més el ridícul –

– És clar, ves –

C. em va fer un petó a la galta. ( Tants anys de veins i mai haviem tingut aquestes confiances).

Va agafar amb molt de carinyo al seu marit i somrient es va acomiadar de tothom. Els vaig veure desapareixer per la porta i vaig pensar que era una gran dona i que jo amb la meva mala llet habitual l’havia jutjat precipitadament.

A partir d’ara quan la vegi, la miraré amb uns altres ulls i és que ja ho diuen, que en les distancies curtes es coneix vertaderament a les persones.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 comentaris a l'entrada: En les distàncies curtes es coneix a la gent…

  1. Avi! Quina revetlla mes intensa!! Jo no m’imagino fer una revetlla de veins en qualsevol dels llocs on he viscut. Tema banquer, a vegades tot es façana i a dins nomes hi ha un pobre desgraciat.

  2. AlImbUrg diu:

    Avi, jo sóc una persona que tendeix a desconfiar i prejutjar les persones, i de vegades també m’he endut alguna sopresa…Aquesta veina seva, hauria de portar l’home a què se’l mirin, que potser li farà un favor abans que li peti el fetge o els ronyons…

  3. iuki diu:

    Carai, carai… si al final resultarà que acabaran sent molt bons AMICS amb la veïna… parlo d’amistat, com en Sir William Temple. Eh que ens entenem? 🙂
    Bona nit, Avi!

  4. Farlopa diu:

    Simplement l’aplaudeixo m’imaginava la situació d’una altre manera, i no s’entendreixi que una cosa es que l’home sigui alcholic, l’altre que no se li aixequi, i l’altre que li fotin les banyes, unes banyes no es justifiquen o almenys és el que penso ni que hi hagin motius, el seu consell és el correcte !!!

  5. conopium diu:

    Quina enveja de revetlla! Jo treballant i vosté amb una bona conversa, un bon beure, i un bon puro!
    De vegades són aquestes situacions inesperades les que et porten a conèixer l’altra cara de la moneda! Es clar que vosté també hi va posar el seu granet de sorra el dia que va tancar la boca.

  6. iukita diu:

    Bon dia Avi!! com van els projjectes amb C.? 😛

  7. dessmond diu:

    Em pensava que aquesta mena de revetlles ja no existíen. Una vetllada preciosa. L’enhorabona!

  8. iukita diu:

    doooooooooooooooooooncs…..? uasle, que fort! 😉

  9. fardatxo diu:

    per desgràcia, si a casa de ma mare ho fèssim acabariem a cops de garrot. Fa poc hi ha hagut una fractura social per culpa de l’especulació dels pàrkings…

    Igualment m’alegro per la bonica història d’amistat veïnal que ha nascut entre vostès 🙂

  10. Que bonic que es buscar amistat…

  11. iuki diu:

    I trobar-la, Sir? que bonic és buscar amistat… i un cop la trobes, que bonica que és, ja de per si, no? 🙂

Els comentaris estan tancats.