l\’Avi

He decidit marxar.

De fet la decisió es pot dir que gairebé estava pressa des de fa dos mesos.  

Quan Blocat, va començar a fer llufa em fa agafar un rampell, vaig obrir un altre bloc i vaig estar a punt d’engegar-ho tot a pastar fang.  

Després, ja una mica més calmat em va semblar que tenia que donar una mica més de temps.   

Les coses, com sabeu, no han millorat molt, més aviat han empitjorat. He aguantat aquests mesos, amb totes les dificultats que de sobres són conegudes per tots vosaltres. Com que vull continuar gaudint de la comunitat blocaire, he cregut convenient canviar de casa, per evitar les emprenyamentes i els mals rotllos que m’agafaven.

Així doncs espero que continueu visitant la meva nova casa i que continuem la relació fluida que tenim amb tots.

 La meva nova adreça és: http://avi-ninotaire.blogspot.com 

Fins ara.

[@more@]

Tweet

Sort que els temps han canviat, ja que fa anys, en un dia com avui, la gent es dedicava a fer llufes (el típic ninotet de paper) i las penjava a l’esquena de la primera bona persona que trobaven. 

Durant temps, jo vaig ser la primera bona persona, que els meus “amics” del carrer van trobar per penjar-me la llufa. 

El primer any, quan vaig tornar de jugar al carrer, carregat amb el ninotet a l’esquena, el meu pare em va mirar i em va dir: 

-          Nano, ja te l’han fotut. A veure si ets més espavilat 

 El segon any, quan vaig tornar carregat, de nou amb el collons de ninot penjat a l’esquena, el meu pare em va dir: 

-          Què? És que cada any te l’han de fotre?… Espavila, nano, espavila… 

El tercer any, me la van tornar a fotre.

Jo ja vigilava, ja. Però entre un, l’altre, l’altre i l’altre… patapam! me la clavaven.  Quan vaig arribar a casa, el pare em va mirar de dalt a baix i em va dir:

 -          Tomba’t  Jo, que era un nen obedient, em vaig tombar i allà, darrera la meva esquena, estava penjada la llufa de cada any. 

-          Ja te l’han tornat a penjar… Aquest nen està atontolinat. Has vist? mama, has vist?, ton fill és el “pito” del sereno, li foten la llufa i ell, torna a casa tan tranquil. És incapaç de fer res. Què passa? És que no saps agafar als nanos aquells i fotra’ls-hi un joc d’hòsties perquè et respectin? Jo pensava, entre mi, “un joc d’hòsties, ui com es nota que no els coneix. Intento fotra’ls-hi un joc d’hòsties i de la pallissa que em donen acabo dormint a l’hospital i, la veritat, perquè et posin un ninotet enganxat a l’esquena, tampoc val la pena jugar-se el físic”.  És clar que el meu pare no pensava com jo 

-          El nostre fill – li deia a ma mare – ens ha sortit un cagat. És un nena. No serà pas invertit ( gran paraula que feien servir en aquella època per designar als homosexuals). És clar!… mariquita! El nen ens ha sortit mariquita. Només ens faltava això. 

-          Voleu deixar al nano d’una puta vegada! La veu del meu avi va ressonar com un tro dins del menjador de la casa. 

-          Tu, Joan, no t’hi fiquis – Va dir la meva avia  

-          Que no m’hi fiqui?. No veus com estan tractant al pobre nano?. Vine, xavalet! Jo em vaig sentir salvat per l’avi Joan. Corre-cuita, em vaig posar al seu costat, mentre agafava fortament la seva mà.  L’avi em va dur a una espècie de despatx que tenia i que no deixava entrar a ningú sense el seu consentiment i molt seriosament em va dir:

 -          Mira, xavalet, no facis cas del teu pare, a cops de puny no es solucionen les coses. Quan algun xulo et fa alguna cosa, és d’intel·ligents no seguir-li el joc. Has de actuar fent tot el contrari del que ell espera. Potser a la gent amb poques llums el semblarà que ets un cagat, però a la llarga et respectaran. Les paraules de l’avi Joan, em van enfortir. Així doncs vaig decidir fer tot el contrari del que els nanos del carrer esperaven de mi.  

A l’endemà, em van enviar a comprar. Només sortir al carrer, em vaig treure l’abric, de la butxaca vaig treure la llufa i la vaig col·locar a l’esquena. Amb tota la dignitat que vaig saber aparentar em vaig passejar per el carrer. Els “amics” em miraven estranyats, però van ser incapaços de dir-me res. 

A l’altre dia, santornemi, abric fora, enganxada de llufa i a jugar al carrer. Els “companys” seguien incapaços de badar boca. 

L’endemà, altre cop vaig fer la cerimònia d’enganxar-me la llufa per sortir al carrer.

 La història va durar fins el dia de Reis. En sortir al carrer, amb la llufa penjada, a jugar amb els juguets que m’havien deixat els Reis, el “Xirri”, el capitost del carrer ( perquè era el més ganàpia i el més bruto) em va dir: 

-          Portes la llufa a l’esquena 

-          Ja ho sé 

-          I perquè no te la treus? 

-          Perquè no em molesta. Al contrari, m’agrada 

-          Tu estàs pirat, oi Avi? 

-          No. Per què? 

-          Perquè a mi m’emprenyaria que em posessin un ninot de paper enganxat a l’esquena 

-          És que tu i jo som diferents, “Xirri”. A mi no em molesta gens. Al contrari trobo que em fa diferent. 

-          Està boig! – Va dir cridant als altres nanos – L’Avi està com un llum… 

Jo vaig seguir gairebé fins a final de gener, enganxant-me el ninot cada vegada que sortia de casa. Fins que un dia vaig deixar de fer-ho. Aquest dia el “Xirri” em va mirar i em va dir: 

-          I la llufa?

 -          S’ha fet malbé… A veure si la d’aquest any em dura més.

 Aquell any i els següents, no em van posar cap més ninot penjat a l’esquena.

Un dia em vaig assabentar que el “Xirri” va dir:  

-          A l’Avi no li fotem cap més llufa, perquè com que al paio li agrada portar-la al damunt, no té gràcia. Ah i vigileu amb ell, que em sembla que està venat i un dia se li poden creuar els cables i fotre’ns una cara nova. 

Quanta raó tenia el meu avi Joan. Als cretins i curts de gambals se’ls guanya amb intel·ligència     

[@more@]

Tweet

  El meu blocaire invisible és la MADUIXETA. 

  Jo, vaig estar pensant: Què se li pot regalar a una noia com la Maduixeta?. I com que a mi sempre m’ha agradat fer regals útils, he decidit regalar-li un magnífic:     

 -          Majordom “multifuncions” marca ACME –    

Utilitats:  

  Que la Maduixeta es compra uns pantalons “pitillo” i la gent se li enfot… O bé va a la perruqueria i li tenyeixen malament els cabells… Doncs el majordom ho soluciona  

 Que la Maduixeta perd la xapa de “No More Dramas”, el majordom li busca allà on sigui  

 I així, infinitat de coses.  Espero, de tot cor, que et sigui molt útil

[@more@]

Tweet

-     Per què ho fas?…  

Aquesta ha estat la pregunta del soci.

 -          Què dius?

 -          Que per què ho fas tot això? 

Ell estava acabant unes coses i jo estava preparant l’amic invisible blocaire. 

-          Cal una resposta concreta? 

-          Sí. M’agradaria saber que cony té tot això del blocs, perquè a la teva edat, dediquis tant de temps a escriure i ara estiguis engrescat preparant una cosa per una persona que ni coneixes 

-          Home, no la conec personalment, però mitjançar el seu bloc, m’he fet una imatge de com és i…

 -          I? I, què?. Tot aquest món és per a gent jove i tu, desenganya’t, ja tens una edat. Collons, que d’aquí tres mesos seràs avi. Tu creus que encara estàs per anar fent el passerell per internet i per els blocs? 

-          I, per què no?

 -          Com?

 -          Què perquè no puc anar fent el passerell amb el bloc?. Oi que compleixo amb la feina?. A més, soci, aquest és un món especial. On trobes gent de tota classe, tot tipus de feina i condició. I a on, és cert, que els cops de mà que et donen quan estàs fotut són virtuals. Però cops de mà, a la fi. I malgrat que només sigui durant uns moments, i ha gent que fa els teus problemes, seus. Per això estic dins del món blocaire. D’acord, va començar com un joc, però ara els trobo a faltar. Quan a tu et van operar de les hèrnies, em van enviar missatges d’ànim. Quan coneguts et van trucar per interessar-se per la teva salut?… Cap. Els quatre amics de sempre i para de comptar. 

-          I les emprenyades que agafes perquè aquesta conya va malament. Eh?… et compensen? 

-          Suposo que sí, si no ja ho hauria engegat tot a rodar. 

-          Mira, Avi, no t’entenc, però veig que en el fons ets feliç i això és el que importa oi? 

-          Oi…

 (Conversa mantinguda entre el soci i jo, avui)

[@more@]

Tweet

            Després de la tempesta sempre ve la calma. Doncs bé, sembla que ja ha arribat la calma. 

           En JJ. ja treballa. No a ple rendiment però va fent i en F. per fi ha acabat el curru fort que tenia i ha pres el relleu d’en J. i meu. Així doncs, si no passa res de nou, ja torno a reprendre la meva vida normal.  

           Per això, per començar aquesta reentré ho faré amb un post una mica poti-poti, és a dir que hi ha de tot, com en una bona botica. 

          En primer lloc, vull donar les gràcies a la família blocaire per el suport moral que m’heu donat. Fins i tot en Gatot es va oferir per donar un cop de mà en la feina, cosa que és molt d’agrair.  

          En segon lloc, malgrat que no he escrit res en tot aquest temps, m’han seguit passant coses. Coses que em serviran per anar fent nous posts. 

          En tercer lloc, us he de dir que, malgrat la feinada, he gaudit fent de “negre” d’en JJ. Fins i tot m’ha donat satisfaccions personals. L’altre dia vaig coincidir amb  un company de professió i xerrant, xerrant, em va comentar que li va agradar una de les columnes que en JJ. fa al diari.

  -          Cony!, vaig riure i tot. Té cops amagats en JJ. Semblava talment que no l’hagués escrit ell… – Em va dir. 

        I jo vaig pensar: 

 -          Collons és clar que semblava que no l’hagués escrit ell, com que la vaig escriure jo.  

        En quart lloc, us explicaré un secret. Al JJ. li havien encarregat un llibre, que sortirà per Sant Jordi i que és un llibre del denominats “d’autoajuda”. Es tracta d’un manual per deixar de fumar. Anirà firmat amb un nom estranger i la seva distribució serà majoritàriament per a grans superfícies comercials. Bé, el curiós del cas és que, en JJ, havia recopilat un munt de documentació i l’havia començat a escriure. Després, el va seguir en J. Aquest me’l va passar a mi i ara l’acabarà en F. Un cop acabat, en JJ. el revisarà i cap a l’editorial. El més collonut del cas és que l’abril sortirà al carrer un llibre amb consells de com deixar de fumar, escrit per tres individus que tots tres fumen. En J. i F. cigarretes i servidor puros.  

       En cinquè lloc, sé que us dec encara l’anècdota de l’alcaldessa. No patiu que la tindreu. 

       En sisè lloc, he decidit donar un tomb a la qüestió del blocaire invisible. És a dir, jo, en comptes de donar pistes sobre quin és el meu/meva blocaire invisible, aniré deixant cada dia una pista sobre un blocaire que no m’ha tocat, així si encerteu qui és, ja el podreu descartar. 

       La primera pista: És un/a blocaire que tinc enllaçat/enllaçada  

        I per últim, una qüestió personal. Fer un recordatori a la feina dels correctors/editors de texts dels diaris, revistes i editorials, que amb una paciència infinita van esmenant les errades que fem els que treballem en mitjans de comunicació. Gràcies al seu anònim treball, els que signem articles, acudits, llibres semblem molt més espavilats i bons escriptors del que som. Ells, ens corregeixen faltes, puntuacions, ens treuen i posen comes i fins i tot ens canvien frases, perquè el nostre treball llueixi. Aquesta feina la fan per a tothom. Per a gent amb nom i per a gent amb menys nom. Així doncs gràcies. Sense la vostra feina sens veuria massa el llautó als que anem “d’escriptors” i “intel·lectuals”.   

[@more@]

Tweet

Mira-te’l com s’ha quedat.

Amb aquest semblant tan seré, amb aquesta posa tant relaxada. Fins i tot sembla que no sigui ell. Vist així no té la pinta del ferotge empresari que fa trontollar a tothom qui s’oposa a les seves decisions i als seus desitjos.  

Quants polítics han acotat el cap davant d’ell, temorosos de que mogués els fils i els fes caure en desgràcia. Quants col·legues l’han temut a l’hora de fer-li la competència i  quants que s’han volgut enfrontar-se a ell, han acabat arruïnats.  

Què dirien els seus treballadors si el veiessin ara?. Ell, que sempre s’ha passejat ple d’arrogància per la fàbrica i que mai li ha tremolat el pols si ha hagut de despatxar a algú. Encara que fos per un detall insignificant. Per alguna petita cosa que no se li hagués fet el pes.

  Aiii!. Mira quina cara de bona persona que posa. Qui diria que és el ferotge senyor Feliu Forcadell. L’amo. L’hereu de la gran fortuna dels Forcadell.  

D’aquella fortuna feta per son pare Cinto, que va marxar a Cuba amb una mà al davant i l’altra al darrera i que amb deu anys és va convertir en un dels grans terratinents de l’illa. Amb astúcia, pocs escrúpols i treball, va aconseguir ser el propietari de diversos negocis.

  El vell només parla de les plantacions de sucre i fusta de Matanzas i de les bones relacions que sempre ha tingut amb altres “indianos” catalans i dels negocis que muntat junts. Però mai ha parlat de que molta part de la seva fortuna la va fer amb el trasllat i la compra venda d’esclaus. Ho sé, perquè un dia vaig escoltar que ho comentava amb veu baixa. 

 Gràcies a Cuba els Forcadell han viscut i viuen com a reis. És clar que jo no em puc queixar, des que em vaig casar amb el Feliu que no m’ha faltat de res. He tingut tots el capricis que he volgut, menys l’estimació del meu marit.  

És el problema que tenen els matrimonis de conveniència. Un Forcadell, i molt menys l’hereu, no es podia casar amb una noia qualsevol, tenia que ser una dona molt jove, que fes goig a les festes. Que se la pogués lluir com un trofeu i  als meus pares, els va faltar temps per donar-me en matrimoni. 

Ai, Feliu, Feliu… tu m’has deixat de banda però jo ja m’he sabut espavilar soleta.

Tot el carinyo i, perquè no dir-ho, el sexe que em falta amb tu, el tinc ben cobert amb el Néstor. 

 Mai sabràs prou com t’estic d’agraïda que el portessis de Cuba, per que fes les feines de mosso aquí a casa. Gràcies a ell, per fi els Forcadell tindran un nou hereu. Sí, estic embarassada. Però es clar no t’ho podia dir, perquè malgrat que els demés no ho sàpiguen, tu i jo sabem que ets impotent. Seqüeles de la malaltia que vas agafar de jovenet. 

Per això quan vaig saber la notícia del meu embaràs, em vaig afanyar en aconseguir el verí, que t’he posat a la tassa de cafè i que ha fet efecte ràpid.

Sembla talment que dormis.

Tothom dirà que ha estat un atac de cor i per tothom el nen que porto dins serà el teu fill pòstum i el nou hereu. Arraconaré totalment a ton pare i jo portaré els negocis, amb l’ajut d’en Néstor.  

Ummm! El Néstor, ell sí que és un home. Atractiu, fort, amb aquella pell tan bruna… Bruna?… Ai, ai, ai, que el nen em sortirà mulat. 

Com ho explicaré a la gent jo ara?  

.  

[@more@]

Tweet

  Va ser el dijous al vespre que em va trucar el soci 

-          Avi…

 -          Què? 

-          En JJ ha tingut un infart 

-          Què cony estàs dient? 

-          M’acaba de trucar la seva dona que se l’han endut a l’hospital.

 (En JJ. és aquell guionista de còmic que a més de fer guions per a França, una columna en un diari, i escriure llibres d’encàrrec, es dedica a adaptar diàlegs per a pel·lis porno) 

-          No fotis, no fotis, no fotis… 

Aquestes noticies sempre costen d’assimilar. Sobretot si a la persona que li passa, té més o menys la teva edat. Any més, any, menys.

 -          He quedat amb en J. que demà al matí l’aniríem a veure. Vindràs, oi, Avi? 

-          És clar… I la D. Com està? 

-          T’ho pots imaginar. A part de l’ensurt, no ha parat de bramar en tota l’estona que he estat parlant amb ella per telèfon. 

-          Redeu, redeu, redeu… Ens estem fent vells, soci. D’això, a quina hora heu quedat? 

-          A les nou, en el bar de l’hospital 

-          Molt bé. Allà estaré. Per cert… Has trucat al F. 

-          Sí, però ja saps que està a Girona i té una feinada de collons. M’ha dit que dissabte, així que lliuri una feina que està acabant, baixarà cagant hòsties…  

-          D’acord. Fins demà. 

-          Com cony, no ens vam adonar 

-          Què dius, soci?

 -          Que com cony no ens vam adonar que en JJ estava tan fotut… 

-          No ho sé…  

-          És igual, ja parlarem demà.

 A l’endemà a les nou, entrava al bar de l’hospital. En una taula estava assegut en J. 

 -          Ei, com va? 

-          Collons! ja ho veus, Avi… Acollonit…  

-          Acollonit? Per què? 

-          Coi, perquè el dia menys pensat podem ser tu, o jo, o el soci, o  l’F…

 -          Hòstia, nano, m’estàs animant el dia. Eh? 

Llavors va arribar el soci 

-          Què, pugem? 

-          Saps l’habitació?

 -          Sí

 Vam anar a l’habitació.

Era una habitació en la que hi havia dos llits. En un hi havia un home, que portava al nas aquell tub d’oxigen que es veu en les sèries de la tele. L’altre llit estava buit. En la cadira del costat del llit estava la dona d’en JJ i la germana d’aquest.

 -          Hola! 

-          Hola. Gràcies per venir. En aquests moments és quan més es necessita la família i els amics.

 -          Com està?

 -          Bé. Millor. Ara li estan fent unes proves.  Al final no era un infart

 -          No? 

-          No. Segons diuen els metges, va ser un atac d’ansietat. Segurament demà o demà passat ja anirem a casa. Ara, però els metges m’han dit que ha de fer molt de repòs. Es veu que últimament estava sotmès a molta pressió… I… i … jo no me’n vaig assabentar! 

La dona d’en JJ. es va posar a plorar. Entre els tres i la germana d’en JJ vam intentar consolar-la. 

 -          Vinga, va, dona. Ja veus que dintre de la desgràcia, encara tot ha sortit prou bé. 

 -          I si no pot treballar. Què serà de nosaltres? Eh? 

-          Coi, D. Que només és un atac d’ansietat. 

 -          Sí, Avi. Però m’han dit els metges que ha de fer un temps de repòs. I mentre ell reposa, de què viurem? perquè amb el meu sou no arribem  

-          No t’amoïnis, que entre tots et donarem un cop de mà – Va dir el soci – Oi? 

-          És clar! – Vam respondre en J i jo. 

Aquesta és una de les grans putades de la professió. Si no treballes, no cobres. I els calers que et donen per estar de baixa, després d’estar pagant tota una vida els autònoms, són tant miserables que no pots fer front a gairebé cap despesa. Ja ho deia en Perich: “Quan em foto malalt, a més d’estar fotut, com que no puc treballar, no cobro ni cinc”. 

Així que ens vam oferir per fer entre tots la feina d’en JJ , perquè aquest continués cobrant igual. En sortir de l’Hospital el soci, que té unes grans dots d’organització, va distribuir la feina d’en JJ, entre en J, l’F i un servidor.

En F. farà els diàlegs de les pel·lis porno.  I en J i jo, ens tornarem fent la columna del diari i els guions per a França . És a dir, que ara estem fent la nostra feina quotidiana i més la que hauria de fer en JJ.

Això m’ha retallat el meu temps. No puc fer la meva passejada matinal, ni dedicar-me al bloc. Ara tot just em queda una mica de temps lliure per compartir amb la Maria. Les hores de dormir cada cop són més escasses i la joventut cada cop queda més lluny. Per això, aniré penjant post i us faré comentaris quan pugui.  

Mentre estàvem en el bar, distribuint-nos les feines d’en JJ. Vaig comentar:

 -          Ara tot està molt bé. Però quan de temps podrem aguantar aquest ritme?

 -          Com a molt dos mesos- Va dir en J. 

-          Bé dos mesos, ja és prou temps perquè en JJ es recuperi…- Va dir el soci – Però a mi el que més em preocupa és: com , coi,  no ens vam adonar de lo malament que estava. Mira, que ara pensant-ho, ens va anar deixant senyals. Primer que es pensava que s’havia quedat impotent. Després quan li va agafar la dèria que D. l’enganyava i la volia seguir per arreu per descobrir-li l’amant. Després de tantes pistes que va deixar i nosaltres en Bàbia.   

-          Soci, a vegades hi ha gent que ens demana ajuda a crits i som tan pallusos que no sabem veure més enllà del nas 

 (Ara que tinc un moment aprofito per penjar aquest post. Ja que no sé quan podré tornar a escriure)  

[@more@]

Tweet

   Diumenge vam sortir amb la Maria.  Jo, per qui no ho sàpiga, sóc home de pixera fluixa. És a dir, a la que porto uns quants quilometres haig de parar per buidar la bufeta. Abans que m’ho dieu, ja us ho dic jo. No és una qüestió de pròstata. És una qüestió d’ansietat. Bé, això és el que em va dir una vegada una amiga meva psicòloga. 

   Així doncs, portàvem una estona dins del cotxe quan li vaig dir a la Maria que a la que trobés un lloc per parar, parés que aniria a canviar l’aigua del canari.  

   En un revolt, va veure un lloc i va parar. Vaig sortir del cotxe, vaig caminar una mica, més que res per no esquitxar les rodes del cotxe, fins arribar a un bon arbre on vaig poder buidar.  

   Mentre anava fent anava mirar al meu entorn i una cosa em va cridar l’atenció.

   Un pom de flors lligar a una de les tanques de la carretera.  

   Algú havia seguit aquest costum que darrerament s’ha posat de moda Cada cop que hi ha un accident mortal a la carretera, i fins i tot a la ciutat, els familiars i amics del difunt lliguen un pom de flors al lloc on va passar la tragèdia. Alguna d’aquestes ofrenes florals van acompanyades d’una foto. El problema és que la major part de les vegades els que han posat les flors, ja no tornen més a canviar-les i les flors es panseixen i s’assequen amb la qual cosa dóna la sensació que el mort ha quedat oblidat. 

  Des de les primeres vegades que ho vaig veure, sempre he cregut que és una pràctica exhibicionista, ja que penso que el dol s’ha de dur dins i els morts no s’obliden mentre hi hagin persones que els recordin.  

  Un cop acabada la feina, m’hi vaig acostar i em vaig quedar de pasta de moniato.

  Les flors eren de plàstic. Era el súmmum del mal gust . Vaig trobar que era tant hortera això com posar una sevillana de plàstic damunt del televisor. 

 Astorat vaig tornar al cotxe. La Maria em va dir: 

-          Què has fet amb tanta estona?. Què has pixat gota a gota? 

-          No, he anat a veure un monument al mal gust 

  La Maria em va mirar i amb la ma va picar damunt del seient de l’acompanyant al temps que em deia: 

-     Va, puja i… cordat la bragueta que encara perdràs el pardal    

[@more@]

Tweet

(Seguint l'experiència col·lectiva encetada per l'Onix, aquí us deixo la meva versió del quadre.)

El silenci omplia cada racó del bar.

Només es podia escoltar, de tant en tant, el soroll de les copes de vidre quan picaven damunt del taulell. 

Els tres clients bevien en silenci, sense esma,  com ho fan els cansats de tot i de tots.  

Vic, un policia alcoholitzat a qui tothom coneixia com el falcó, va cridar al cambrer

 -          Joe, un altre – Va dir mentre alçava el got buit.

 En Joe, amb parsimònia va agafar l’ampolla de whyski i va anar a on estava el Falcó, i va començar a omplir de nou el got. 

-          Qui és aquella rosa del vestit vermell, Joe? 

-          No ho sé, Vic, porta una bona estona aquí sense dir res, només bevent Martinis 

-          I, el paio d’allà, que només fa que mirar al fons del got? 

-          Tampoc sé qui és. Ha arribat amb aquell cotxe vermell d’allà fora, s’ha assegut i s’ha dedicat a prendre Burbons 

 De sobte la dona es va aixecar i va anar al Juke-Box. Va treure un níquel, el va introduir a la màquina, va remenar els botons i va tornar al seu lloc, mentre que del tocadiscs sortia una música que envaïa el fred local.           

 Vic, el Falcó, va agafar el seu whisqui, es va alçar i va anar a seure al costat de la dona.  

-          Mmmm!  “Nena, quan em donaràs una oportunitat” de Jimmy Reed. Bona elecció, senyoreta. Per cert, sabies que en Jimmy i jo som del mateix poble. De nens havíem jugat plegats… Aiiii!, el bo d’en Jimmy!. Estigui on estigui, cada any, per el meu aniversari em truca per felicitar-me… 

-          No és en Jimmy Reed 

-          Com dius? 

-          Que ni la cançó és “Nena, quan em donaràs una oportunitat”, ni el cantant és en Jimmy Reed. 

-          Estàs confosa, maca. Ja ho crec que és en Jimmy Reed. Coneixeria aquesta cançó i la seva veu d’una hora lluny. 

 -          Doncs deus necessitar que et treguin els taps de cera de les orelles, perquè el que està sonant és “Tornar de nou” cantada per Sonny Boy Williamson.

 -          Mira, nena, a mi no tractis de prendre’m el pel.  

-          La senyoreta té raó  En sentir això, Vic, va girar i va mirar a l’home que estava assegut a la barra amb la vista fixada a l’interior del got 

-          Què has dit? 

-          Que la senyoreta té raó, qui canta és Sonny Boy Williamson – va respondre l’home, sense moure la vista del fons del got.

 -          Escolta’m, tu, espavilat, acàs hi entens de música? 

-          Una mica. Sóc músic. Toco el piano al “Dollar Club” 

-          Ah, sí?… Doncs no deus ser tant bon músic, quan confons a un xixarel·lo com en Sonny Boy Williamson amb en Jimmy Reed 

-          Vic… 

-          I, ara a tu quina mosca t’ha picat, Joe. També hi vols posar cullerada?

 -          Ei, Vic, no t’emprenyis ara amb mi, però és que tenen raó, qui canta és en Sonny Boy Williamsom. 

 -          Ui, el que em faltava. Un cambrer intel·lectual 

-          No t’ho prenguis malament, Vic, però si vas a la màquina i mires l’etiqueta veuràs com estàs equivocat.

 -          Jo no haig de mirar res. Amb la meva oïda en tinc prou Mentre el Falcó i el cambrer parlaven, la dona es va aixecar i va anar a seure al costat de l’home que mirava al fons del got.

 -          Deu ser molt interessant això de tocar el piano en un club. Cada nit deus conèixer un fotimer de gent.

 -          El que conec cada nit és un munt d’encontres i desencontres… 

La dona va cridar al cambrer 

-          Joe, sisplau, un altre Martini 

-          Ara mateix, senyoreta 

Tot just quan en Joe tenia la botella de ginebra a la mà, va sonar un tret 

BAAANG! 

I la Juke Box va explotar 

BOOOOOM!! 

Tots es van quedar callats mirant en Vic, que estava dret amb la pistola a la mà fumejant  

- I, ara tots m’acompanyareu a comissaria! – Va cridar el Falcó 

-          Però per què? – Va mig protestar en Joe 

-          Tu, per tenir el bar obert sense respectar l’horari de tancament imposat per l’alcalde… 

-          Tu, per tenir el cotxe mal aparcat i amb un fanal trencat 

-          Però si tots els fanals estan bé – va protestar l’home que mirava el fons del got 

-          No t’amoïnis que, ara quan sortim, segur que en tindràs un de trencat 

-          I jo? Perquè haig d’anar a la comissaria jo? – va dir la dona 

-          Tu per meuca… Apa, espavilant que no tinc tota la nit… 

Mentre sortien tots al carrer camí de la comissaria, Vic el Falcó va exclamar alçant molt el to de veu:

 - I si jo dic que el que canta és Jimmy Reed, és que és Jimmy Reed, collons!      

[@more@]

Tweet

  L'enllaç és aquest:   Alepsi

[@more@]

Tweet